De nou a la premsa

Emili Sánchez-Rubio signa aquest escrit a la revista cultural Núvol.

"Aquest incendi és quelcom més que un llibre de poemes. Es tracta d’un projecte amb tres eixos vertebradors: el poemari, l’obra de teatre que en fa l’autora utilitzant part del text líric i les il·lustracions que acompanyen el llibre i que culminen en una exposició que aquests dies es pot visitar a Palma, concretament a Comerciants de núvols.

Quan s’adquireix el llibre, hom descobreix que aquest va acompanyat de dos desplegables amb les pintures de Fco. Javier Barrera, més un altre llibret que il·lustra a manera de seqüència un dels poemes, de manera molt extensa.

Les presentacions que s’estan fent d’aquest llibre s’allunyen del format convencional, ja que l’autora ha fet una gran tasca d’adaptació dels poemes per bastir un monòleg que representa ella mateixa. I ho fa amb talent, mostrant unes capacitats interpretatives molt assentades, amb detalls actorals impropis en una actriu tan jove, capaç d’integrar, sobre la marxa, a la seva actuació un soroll que ve del carrer, una reacció d’un espectador, o d’adaptar-se i fer valer qualsevol element del lloc concret on interpreta l’obra. Agnès Llobet no actua, és el personatge que interpreta. Plora de veritat perquè el seu personatge plora fent-se servir d’ella. És una mèdium. Per aquest motiu, s’arriba a tenir la sensació d’estar mirant per una finestra a una persona real, i un s’oblida que és un espectador d’una obra de teatre.

Els tres personatges que parlen a través d’ella en el poemari són 3 pacients psiquiàtrics (reals) que habitaven a un pis tutelat, i amb els quals l’autora va tenir contacte durant els anys que va residir a Catalunya. Una poesia, doncs, que s’allunya del jo, per dir el nosaltres, però sent el nosaltres un jo multiplicat, perquè tots som aquells homes i dones que perden el cap perquè no han rebut l’amor que ens nodreix, i sense el qual deixam d’existir per a tothom, menys per aquesta autora hipersensible.
Pel que fa a l’obra plàstica de Fco. Javier Barrera, s’ha de dir que és un treball sòlit, amb un estil unitari que acompanya al llibre a la perfecció, i que posa de manifest la seva capacitat d’integrar el text dins la seva obra gràfica. La paraula es fa figura. Personalment em recorden els seus monstres, els dibuixos dels artistes de Dau al Set, i ens remeten a l’imaginari de Joan Ponç. L’única il·lustració que hi ha a l’interior del llibre també podria anar firmat per un altre membre del grup avantguardista català, i l’ull inexpert no se n’adonaria: em referesc concretament a Antoni Tàpies. Però Fco. Javier no fa còpies, ans al contrari, la seva obra parla d’un camí propi, que ha arribat a una feliç convergència amb algunes de les més destacades figures de l’art del segle XX a Catalunya, i hi afegeix elements estètics propis i que ens remeten a influències coetànies i posteriors a l’informalisme i l’expressionisme abstracte nord-americà.

Tot aquest compendi de treballs reunits en una sola proposta que mescla pintura, poesia i teatre, només han estat possibles gràcies al treball d’Edicions del Despropòsit, que encapçalada per Pau Castanyer, està omplint un buit, que quan parlem de treballs d’una tan gran magnitud, haurien de gaudir del suport de les institucions públiques, i que malauradament està suplint, amb gran encert (i esforços herculis), la iniciativa privada i jove. Si els premis a l’edició tenen algun sentit, haurien de ser premiades aquestes propostes, abans que no refermar altres publicacions més establertes, convencionals i consolidades. És possiblement la millor manera de tenir una cultura sòlida, a més de canviant, i per canviant vull dir dinàmica, jove i vital."

Podeu llegir l'article seguint aquest enllaç